Vaixell de Paper 2020
Obres guanyadores del concurs Vaixell de Paper 2020
Per celebrar aquest Sant Jordi tan estrany i atípic, publiquem els textos guanyadors del concurs Vaixell de Paper 2020. Esperem poder felicitar-los en persona ben aviat i lliurar-los els premis. Felicitem tots els participants per la qualitat de les obres presentades i donem l'enhorabona als guanyadors i guanyadores.
1r cicle ESO
1r premi narrativa
BLANCA (I DE COGNOM) NEU
Ariadna Ruiz (2n ESO)
PRINCE
Amb un moviment suau, freno el cavall. Estic al bosc, en una clariana verda i florida. Veig la
noia, està estirada, m'apropo a poc a poc, al pas. Baixo de l'animal i el deixo pastar. Sé quin és el meu
paper en aquesta història. El tinc clar. Com l'aigua. Camino cap a ella. Miro al voltant. Hi ha set persones petites, suposo que deuen ser els set nans. La miro. Està estirada, amb les mans al ventre. La seva pell és blanca i pàl·lida, com la neu. La història continua com ho ha de fer. Porta un vestit groc i blau de seda. És preciosa. Va respirant a poc a poc. El nas és petit; els llavis, rosats i carnosos; les galtes, també rosades. Respiro profundament, preparant-me pel gran moment. M'ajupo, estic de genolls. Els nostres rostres es van apropant a poc a poc. Noto la seva respiració a les meves galtes. La història ha de continuar. Els nostres llavis es freguen. L'estic besant.
 |
| Natura mort amb pomes (1890), Paul Cézanne |
BLANCA
Respiro profundament i somric. Noto com l'aire entra i surt del meu cos. És un aire fresc. Un
aire natural. Em fa sentir bé. Em sento alliberada. Aviat, per culpa del canvi climàtic, no es podrà
respirar un aire com aquest. Segueixo estirada al llit que m'han comprat els meus companys de ioga.
Quina classe tan esgotadora! Segueixo respirant i concentrant-me que el meu cor afluixi la seva
velocitat. Estic tranquil·la, relaxada, em sento bé. Em poso les mans al ventre, per acabar de
tranquil·litzar-me. M'agrada aquesta posició. Em fa sentir segura. Segueixo concentrant-me en la
meva respiració. De sobte, el meu aire xoca contra alguna cosa. Segueix xocant. Rebota contra mi.
Respiro amb ràbia, per esbrinar si la cosa segueix allà. Rebota un altre cop. L'aire que respiro es va
escalfant. Noto que algú respira molt al costat meu. Segueixo amb els ulls tancats. Noto uns llavis.
Estan en contacte amb els meus. Algú m'està besant. Per què!? Jo no ho he demanat. Els llavis de
"qui sigui" segueixen allà, besant-me amb tendresa. No m'agrada. Noto que l'individu té barba. Deu
ser un noi. Un noi que no té molt clar qui sóc. Obro els ulls. Aparto els llavis. Li agafo la cara amb les
mans i l'aparto de la meva, li dono una bona bufetada a la galta esquerra.
Accèssit narrativa
EL HOMBRE DE LA LUNA
Beth Ballbé (2n ESO)
Dice la leyenda que hace muchos años un hombre se paseaba de noche sobre los cables de telecomunicaciones de las ciudades. Lo llamaban el hombre de la Luna, ya que subido a su triciclo encima de aquellos hilos que parecía que colgaban del cielo, daba la impresión de que caminaba
sobre la Luna.
 |
| Vol d'ocell al clar de lluna (1967), Joan Miró |
Pues bien, la historia cuenta que, cada noche, se encargaba de ayudar niño tras niño hasta que todos los niños del mundo pudieran descansar plácidamente. Él parecía tener un detector de tristezas y allí donde había llantos, es donde iba él. Nadie sabe cómo, pero los niños dejaban de pensar en sus penurias y desgracias cuando aparecía el hombre de la Luna con alguno de sus artefactos.
Una noche, una niña llamada Zahra, comenzó a reflexionar sobre su día a día y se sintió pequeña, encogida. Zahra vivía en Siria y desde que nació no había podido tener una vida normal, tranquila. Ella sólo conocía los sonidos de su madre, de su hermano, el de la gente agonizando de dolor y el de las bombas y los explosivos. Zahra pensó que no podía soportarlo más, pero al levantar la cabeza del suelo, vio a su hermano y sintió que él la necesitaba. Tenía frío y miedo. Aquella noche parecía no terminar nunca. Los ruidos de las bombas eran muy fuertes. Le dolían los oídos. Se sintió desbordada, descontrolada. Intentó taparse hasta arriba con la manta roñosa y agujereada que compartía con su hermano y su madre e intentó aislarse de todo. No pudo, de repente, sintió un calor asfixiante. Se levantó y fue hasta la habitación que le gustaba más de la casa, cuya pared estaba agujereada y en ruinas. Se sentó al lado del agujero y miró al cielo.
-Ei, pequeña, ¿cómo está yendo la noche? -le preguntó una voz desde fuera.
Ella miró hacia todas partes, pero no consiguió resolver su pregunta: “¿Quién había dicho eso?” De repente, una luz iluminó un pedacito de la calle y Zahra pudo deducir que alguien estaba iluminando con algo desde arriba, es decir, desde el cielo. Miró y lo que fuera que estaba iluminando la calle, se iluminó el rostro. ¡Era un hombre! Zahra sintió un escalofrío de miedo, pero tuvo un presentimiento de que aquella persona no quería hacerle daño. Ese señor estaba subido a un triciclo y se aguantaba encima de los cables de telecomunicaciones. Era impresionante. A Zahra le pareció alucinante el equilibrio que debía tener ese señor.
-Pero, ¿quién eres tú? -le preguntó curiosa.
-Eso no importa, ¿puedo sentarme a tu lado?-el hombre se acercó a ella y Zahra asintió.
Pasaron diez minutos observando el cielo y escuchando las bombas desde lo lejos. Entonces, el hombre, al ver que la niña ya estaba casi dormida, le cogió la mano y se la abrió.
-¿Qué quieres hacer? -preguntó Zahra con los ojos entreabiertos.
-Te voy a dejar un regalo -y le dejó el objeto con el cual había iluminado la calle unos minutos atrás. Era una linterna, pero Zahra, naturalmente, no lo sabía.
-¿Qué es?
-Tu solo aprieta el botón. Adiós.-le respondió con una gran sonrisa y se subió a su triciclo de nuevo.
Zahra pudo ver cómo se iba subido en ese chisme por los cables que colgaban de las torres de electricidad medio derruidas por la guerra.
El relato cuenta que el hombre de la Luna nunca había podido tener hijos y que todo el amor que nunca había otorgado a nadie, lo repartía por todas las calles de cada ciudad del mundo.
Nunca sabremos cómo se llamaba aquel señor, pero seguro que sabremos, y nos quedará marcado para siempre, el corazón que tuvo y la buena persona que fue.
1r premi poesia
LA LLUITA DEL POBLE
Eudald Oliver (1r ESO)
Tu, que ets el veritable guerrer,
tu, que lluites per la teva gent,
tu, que quan cal surts al carrer,
a tu et crido, germà republicà!
Tots sortim a baix, a la plaça,
tots junts, en germanor,
ens il·lumina un raig d’esperança,
de la lluita per la revolució.
Cridem, perquè ens volen callades,
ens movem perquè ens volen quietes,
cap cadena ens podrà retenir,
perquè la revolta ja és aquí!
Som la resistència en un món injust,
a gust dels rics no actuem,
mes nosaltres acabarem guanyant,
car nosaltres seguirem lluitant!
I per què lluiteu? Preguntà un vailet
Lluitem per la nostra llibertat,
lluitem per un món millor, sense por,
lluitem per un món amb igualtat.
No ens podran parar, ni fer callar,
malgrat que no ho paren d’intentar,
però llurs atacs han errat,
perquè al poble no se'l pot aturar!
Amb totes les nostres forces,
atacarem a l’estat opressor,
perquè al qui reprimeix se’l combat,
d’això es tracta la rebel·lió.
Contra la seva repressió,
ens hem de mantenir forts, units,
som l’espurna que encendrà,
l’incendi de la llibertat!
 |
| La llibertat guiant el poble (1830), Eugène Delacroix |
2n cicle ESO
1r premi narrativa
SENYOR PROFESSOR DE MATEMÀTIQUES,
SEGUEIXO DUENT LA CAMISA SENSE PLANXAR
Mar Nieto (3r ESO)
Mestre, vostè... se'n recorda de mi? Ja fa més d'una hora que les meves passes nervioses es deixen sentir amunt i avall, pel port; camino al ritme agitat que les ones marquen, severes, contra els vaixells ancorats. Amb una angoixa inhumana reprimida dins del pit observo com es gronxa l'escuma al son d'un silenci frustrant.
I és que, senyor, avui m'he omplert de coratge i he decidit recordar-me de vostè: l'altre dia traient la pols de la meva vida i sota tot allò que, jo, per pròpia voluntat vaig decidir oblidar, el vaig trobar. Quina manera tan poètica de dir-li que encara el conservo amb cert afecte dins la meva memòria, i es deu pregunta per què?
Perquè el record del motiu de tants mals de cap torna després d'anys per turmentar-me. El record del
generador d'angoixa per excel·lència, el record de l'autor de les més cruels i despietades preguntes
d'examen, el record d'aquell home seriós, fred i indiferent, un professor que tan sols veure'l estàs segur que és d'aquelles persones que planxen fins i tot el pijama i veuen una quantitat equivalent de H₂O i d'O2 a dins del got. Em fa certa por veure que segueixo sent capaç de recordar nítidament la seva frívola mirada, mentre plasmo sobre el paper cada lloança i cada retret. Mentiria de forma descarada si li digués que l'enyoro, però tampoc tinc previst omplir aquesta carta de motius de culpa ni de veritats d'aquelles que són una hòstia a les costelles. Tranquil senyor, recordo també la gratitud que li tinc. Malgrat tot em segueixo preguntant d'una manera insistent i exasperant... per què? Per què ara decideix reaparèixer a la meva vida? Si amb aquell tan amarg comiat vam signar el mutu acord de no tornar-nos a recordar mai més, potser serà que, no vam llegir bé la lletra petita, on s'explicava que aquell contracte duia implícit que algun dia jo el faria sentir orgullós de mi, i tornaria d'on fos que els seus consells m'haguessin dut, per explicar-li i fer-li veure que dedicar temps a educar-me en la humilitat, l'esforç i l'audàcia no va ser en va. Sé que sóc l'única que li puc demostrar, sé que puc superar les seves expectatives, sé que puc fer-lo sentir orgullós d'haver estat el meu mestre, i malgrat tot… no puc evitar sentir que mai vaig fer més que decebre'l.
 |
| Home de Vitruvi (1490), Leonardo da Vinci |
En fi, el motiu d'aquesta carta, és que fa relativament poc temps que he començat a fer de psicòloga infantil a una petita escola del poble costaner en el qual visc i, volia explicar-li, amb una il·lusió semblant a la de quan era nena, que estic vivint, l'inquietant plaer de tractar amb nens i joves, que he fet d’ajudar a les persones a créixer la meva feina. I per algun motiu això ha fet que el seu empolsinat record torni a acompanyar-me en cada passa que faig. Sento la seva veu serena i autoritària en el vent que bufa de mar endins empenyent endavant la meva espatlla, he guardat d'amagatotis totes les lliçons que em va xiuxiuejar a cau d'orella, les seves paraules, sempre carregades d'un tendre i divertit menyspreu que mai seré capaç d'oblidar. Recordo i atresoro aquelles converses plenes de complicitat, en aquella sala de professors. Quina contradictòria nostàlgia, m'alegra no requerir grans esforços per rememorar aquells moments, i el fet que quan passen fugaçment pel meu cap se'm pugui veure amb les celles arrufades somrient una mica per sota del nas. He vist reflectides en cada llàgrima que s'ha vessat en el meu consultori totes aquelles que jo vaig vessar davant seu, avergonyida. Aquelles gotes gruixudes, que escapaven dels meus ulls convençudes i sense por sabent que rere cada una d'elles el trobaria a vostè, estivant-me cruelment de les orelles i fent-me veure que no hi havia cap lògica en la meva tristesa:
“El món sempre ha estat i estarà ple d'injustícies –em deia vostè– però això no vol dir que t'hi hagis d'acostumar. Si tens temps per resignar-te i per estar ressentida, també el tens per buscar les maneres més enginyoses i divertides de fer front a aquestes injustícies.” em va dir desafiant la seva artrosi fent un bot de la cadira. “La vida és com les matemàtiques, joveneta, és complicada i feixuga d'entendre i mai no trauràs una nota que satisfaci el teu esforç; així que mira-te-la amb paciència i viu-la amb constància. En aquest món hi ha persones que avancen destruint els obstacles amb la seva voluntat i les seves habilitats, d'altres són astutes i enginyoses i eviten aquests obstacles amb eficàcia; tant se val com ho facin les millors sempre són aquelles que avancen cap endavant. Mira sempre recte endavant encara que el camí no et sigui fàcil; recorda que mai ningú va dir el contrari. I quan hagis aconseguit quelcom que sigui capaç de fer-te inflar el pit i dir amb la mirada alçada que vas ser la meva alumna, jo, espero ser allà, rebent una miqueta de l'orgull que sentis aquell dia.”
Senyor, jo mai no el vaig estimar, mai no el vaig odiar, simplement em vaig familiaritzar amb el seu entranyable somriure de soldat, les seves celles de plastilina i la seva sàvia mirada. Quasi perdo l'esperança, però vostè es va encarregar de tornar-me a encendre la il·lusió, la seva manera de viure i fer front sempre la duré amb mi, per tancar finalment els temps que vaig passar amb vostè i per sepultar aquella angoixa que em batega dins del pit, juro complir les meves promeses, vull mantenir-les adequadament. Senyor per sort o per dissort no he canviat pràcticament gens; segueixo tenint escalfor al cor; duc encara a la meva esquena aquell sarró ple d'esperances, cançons i bones lliçons; segueixo aprovant pelada en això de viure i en tot allò referit a la formalitat. Segueixo duent la camisa sense planxar. Ja ho veu mestre, segueixo sent un desastre, però el desastre amb el somriure més sincer del món. Felicitats senyor, s'ha graduat!
Accèssit narrativa
BLEW
María Flor (4t ESO)
La adrenalina corría por sus venas. De hecho, no pensaba en nada más que en el viscoso líquido que corría por ellas. Al saborear el deje oxidado de la sangre, sus pupilas se dilataron y una sonrisa le asomó en el rostro. Una despiadada y excesiva carcajada resonó en el callejón desierto. Levi se llevó a la nariz otra pastilla de oxicodona triturada y se quedó tumbado con el pómulo derecho apoyado en el suelo para evitar atragantarse con su propio vómito. Los ojos aún abiertos de Sam mostraban un color negro, inerte, casi tan oscuro como la Glock de su asesino.
Aquella fría madrugada sólo el viento fue testigo del crimen que la locura había incitado. El hermoso rostro del psicópata que había originado aquella cruel escena seguía, en parte, cubierto de sangre seca. Algunos mechones de cabello negro se le habían pegado a la sien mientras sus ojos rojos empezaban a despertar. Se percató de que el único rastro que quedaba de su novio eran unas pocas cenizas entre una fina capa de nieve. Aunque la resaca no lo dejaba pensar con claridad, era consciente de que acababa de matar una parte de su vida que jamás regresaría.
Aquella noche, Rue buscaba a Jake en la otra punta de la ciudad. Él le había dicho que tocaría la guitarra eléctrica en un concierto la noche siguiente y, tenía tantas ganas de verlo, que subió al primer tren que pasó. Con una pequeña mochila como maleta, había decidido que se quedaría en Los Ángeles por una semana. Llevó consigo sólo lo necesario: un ejemplar de El Nombre del Viento en edición de bolsillo, móvil, llaves, cartera y alguna ropa.
Llegó sobre las nueve y media de la noche. Una hora más tarde, lo encontró cerca de Santa Mónica, practicando algunos acordes con una acústica. Estuvieron hablando de todo y de nada a la vez y, cuando surgió el tema del concierto, Jake mencionó que el grupo tenía un nuevo miembro, cuyo nombre era Levi.
La banda, que se hacía llamar “Blew”, se hizo esperar por lo menos media hora. En el momento en
que salieron al escenario, Rue no podía mirar en cualquier otra dirección en que no estuviese él.
Parecía que algo emanase de Levi, algo que hacía que dejase de respirar por unos segundos y la asfixiase con divina euforia. Algo que hacía que su mente no funcionase por momentos, que lo atraía a él cada vez con más intensidad. No estaba segura de si era un sentimiento bueno o malo, tan sólo sabía que era a gran escala. Jamás había deseado nada con tanta fuerza como lo hacía en aquel momento. Quería descubrirlo todo de él, hasta su más loco pensamiento.
 |
| Composició IV (1911), V. Kandinski |
Cuando el concierto hubo acabado, Rue no vio a Levi por ninguna parte, así que preguntó a Jake. Él le dijo que había ido al baño. Al cabo de un rato, cuando por fin tuvo la oportunidad de hablar con el chico nuevo, él iba colocado, había vuelto a consumir cristal. Pero ella no se dio cuenta, así que intentó hablar con él del concierto y, eventualmente, de lo que le había hecho sentir. Sin embargo, antes de que pudiese terminar de pronunciar su primera frase, Levi empezó a tener convulsiones. Una espuma blanca salió de su boca, dejó de respirar y su cuerpo se descontroló. Como las convulsiones duraron menos de cinco minutos, no llamaron a la policía. Lo recostaron hacia un lado para que pudiese respirar mejor, le colocaron una chaqueta doblada bajo la cabeza y, después de tres minutos a un elevado nivel de ansiedad, las convulsiones cesaron.
Pese a haberlo conocido hacía breves momentos, Rue había tenido la violenta sensación de perder a alguien muy importante en su vida. Le escocía el pecho y también le costaba a ella recuperarse de los hechos que acababan de suceder. Levi, pese a estar en aquellas condiciones, supo exactamente qué debía hacer para tranquilizarla. La atrajo hacia él, colocó su mano derecha en la nuca y cerró los ojos mientras le ofrecía su boca. La adrenalina se apoderó de la mente de Rue, o tal vez la locura. Se dejó llevar por aquella pequeña dosis de demencia, rozando su cuello con los labios. Él le mordisqueó el labio y advirtió un ligero sabor oxidado que no le disgustó. Levi empezó a volverse loco. La sangre le hacía perder el control de sus actos, pero esta vez era diferente; aunque Rue no lo sabía, tenía un deje de locura muy similar a la de él.
Se despertó en la cama de Levi y cuando lo vio dormido a su lado sonrió y se sonrojó un poco. Poco a poco, recordó lo que había pasado la noche anterior, el concierto, las convulsiones, Levi, la sangre…
Algunos recuerdos le inspiraban un penetrante dolor. No quería volver a pensar en ello nunca más. Quería perderse en Levi y en su locura. Quería dejar de respirar una vez más, asfixiarse y sentir el amargo sabor de la sangre.
1r premi poesia
QUINA FAUNA
Mar Nieto (3r ESO)
Fa temps un bon mestre en va dir:
És certament curiós,
veure a vegades
com els éssers humans
fem tantes animalades.
I que en el nostre món hi regnin
el vulgar i l'ignorant,
ho trobo perfectament normal
ja que en el món que ens hem creat,
ni ignorància ni vulgaritat
no tenen depredador natural.
Demano perdó, al lector
si, tot parlant
d'alguna criatura
he ignorat les lleis
de la bona literatura
I em disculpo humilment si,
tot deixant a l'ésser humà
retratat
escric cap
inapropiat disbarat:
Al llarg de la meva breu vida
he tingut l'oportunitat de conèixer
una pitó,
quatre cabres
i un lleó,
la més cruel de les harpies,
alguna que altre gata maula
i un llop solitari
he vist grans desastres
provocats per una formiga cega
i he vist parlaments
plens de cogombres de mar.
I començant pels darrers:
crec que cal explicar,
per entendre la metàfora correctament,
d'aquesta fascinant criatura
l'inquietant comportament.
L'holotúria,
pels amics: cogombre de mar
té del regne animal
el mètode de defensa més peculiar
si aquesta bèstia
se sent amenaçada
escup les seves entranyes a la desesperada
i mentre el depredador s'entreté devorant-les
empren ràpidament l'astuta retirada
( cal aclarir que la seva capacitat de regeneració de teixits és espectacular)
Una estratègia d’innegable enginy i astúcia
que els dirigents polítics han adoptat
després de
farcir-nos l'orella de paraules buides descaradament
per sortir airosos de moments difícils
al parlament.
El món en el qual vivim és ple de criatures fascinants
i els seus paral·lelismes amb els comportaments humans
sempre m'han resultat còmicament inquietants.
Cal citar també el comportament de les formigues obreres
que a causa de les condicions en les quals solen viure
resulten ser totalment cegues
(cas que es dona en un ampli nombre d'espècies)
Al desplaçar-se,
tan sols poden guiar-se pel seu olfacte brillant
que es limita a seguir de prop el rastre
que les altres formigues van deixant
Però quan una perd el rastre i
es posa a buscar-lo desesperadament
condemna a les seves companyes
a una mort tortuosa i imminent.
Es seguiran entre elles
buscant el rastre sense arribar mai a enlloc
i acabaran morint totes de fam i cansament.
És el que científicament es coneix
com a cercle de la mort
i explicar la seva similitud amb la conducta humana
resulta simplement innecessari.
Quantes vegades al llarg de la seva història
l'home ha seguit algú que no sabía on anava
a ulls clucs.
El món animal és ple de tantes dades increïbles
que abans de prosseguir
crec oportú fer algunes mencions honorífiques:
com el cas de la mantis religiosa
que devora el cap del pare de les seves cries
Aquest símil potser no es veu tan clar
però el meu pare pot assegurar
que per ben poc se'n va salvar.
En resum
potser aquest món no aniria tant a la deriva
si en comptes de narvals orangutans o elefants
s'extingís sense pietat aquells que son ignorants.
I estic ben segura
que aquest món s'estalviaria
molt de mal
si l'imbècil
tingués un enemic natural.
 |
| Orfeu i els animals (1638), F. Snyders i T. van Thulden |
* La categoria de Batxillerat ha quedat deserta per falta de participació.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada